Desprès de 240 anys de monarquia, aquest estiu la dinastia Shah ha deixat de governar al Nepal, el país del sostre del món
A l’any 2001 a Katmandú, a la tornada de l’expedició de l’Everest, vaig tenir la desafortunada oportunitat de viure les manifestacions de dol i commoció popular ocasionades per la misteriosa masacre del monarca Birrendra i part de la família reial. A aquest li va succeir el seu germà Gyanendra, que es trobava sospitosament fora del país quan es va produir l’assassinat. Va governar aquests darrers 7 anys d’una forma arbitraria i absolutista, guanyant-se l’animadversió dels nepalesos.
Després de 10 anys de guerra civil entre la guerrilla maoista i el govern, al 2006 s’estableix un procés de pau, que dona entrada a un nou govern i una nova constitució que proclama la república.
Aquests dies Nepal ha estrenat president de la recent instaurada república, Ram Baran, fill d’un granger i metge de professió. El futur segueix essent incert, el poble denota una renovada esperança, però antics vicis, una insolent distribució de la riquesa i les estructures anquilosades del país representen una llastra força important pels habitants del país del somriure etern.
La primera visita a Nepal la vàrem fer a l’any 1993, 15 anys més tard, Katmandú s’ha tornat més bulliciós, més nerviós, més caòtic, aparentment més occidental, però alhora amb els mateixos espais encisadors d’abans. Al cantó de l’internet més modern, qualsevol carreró ens condueix a la calma més absoluta, a la manifestació religiosa més captivadora, a la tendresa més infinita dels infants que juguen al carrer.
Portem 3 dies a la capital, hem estat redistribuint les càrregues dels bidons que hem de dur al llarg de l’aproximació al camp base, barallant-nos amb el generador que hem portar al base, acabant de fer les gestions amb el govern pel permís d’expedició al Manaslu i fent les darreres compres. Demà un trajecte de 8 hores ens portarà en bus fins a Arrughat, a on iniciarem les deu jornades que ens duran fins al camp base de la nostra muntanya.
L’equip desitja començar a caminar, iniciant aquest camí que ens durà més a prop de la nostra quimera.
Juanjo Garra
A l’any 2001 a Katmandú, a la tornada de l’expedició de l’Everest, vaig tenir la desafortunada oportunitat de viure les manifestacions de dol i commoció popular ocasionades per la misteriosa masacre del monarca Birrendra i part de la família reial. A aquest li va succeir el seu germà Gyanendra, que es trobava sospitosament fora del país quan es va produir l’assassinat. Va governar aquests darrers 7 anys d’una forma arbitraria i absolutista, guanyant-se l’animadversió dels nepalesos.
Després de 10 anys de guerra civil entre la guerrilla maoista i el govern, al 2006 s’estableix un procés de pau, que dona entrada a un nou govern i una nova constitució que proclama la república.
Aquests dies Nepal ha estrenat president de la recent instaurada república, Ram Baran, fill d’un granger i metge de professió. El futur segueix essent incert, el poble denota una renovada esperança, però antics vicis, una insolent distribució de la riquesa i les estructures anquilosades del país representen una llastra força important pels habitants del país del somriure etern.
La primera visita a Nepal la vàrem fer a l’any 1993, 15 anys més tard, Katmandú s’ha tornat més bulliciós, més nerviós, més caòtic, aparentment més occidental, però alhora amb els mateixos espais encisadors d’abans. Al cantó de l’internet més modern, qualsevol carreró ens condueix a la calma més absoluta, a la manifestació religiosa més captivadora, a la tendresa més infinita dels infants que juguen al carrer.
Portem 3 dies a la capital, hem estat redistribuint les càrregues dels bidons que hem de dur al llarg de l’aproximació al camp base, barallant-nos amb el generador que hem portar al base, acabant de fer les gestions amb el govern pel permís d’expedició al Manaslu i fent les darreres compres. Demà un trajecte de 8 hores ens portarà en bus fins a Arrughat, a on iniciarem les deu jornades que ens duran fins al camp base de la nostra muntanya.
L’equip desitja començar a caminar, iniciant aquest camí que ens durà més a prop de la nostra quimera.
Juanjo Garra
